Present
Un pol aglutinador d’iniciatives de transformació social
Actualment la Bostik es troba en un moment de creixement i de construcció d’una entitat de segon grau que aixoplugui tota la potencia i diversitat d’iniciatives. D’aquesta manera apostem per la consolidació de la Bostik com a espai de referència per al veïnat i les entitats de La Sagrera on fomentar i facilitar la seva acció social i cultural, tot implicant-los alhora en la participació dels espais deliberatius i decisoris del projecte, com en la gestió dels espais.
Hi ha una quinzena d’entitats i projectes que formen part de la Nau Bòstik, tot participant dels seus espais de gestió comunitària i fent ús de les seves naus i espais diversos de manera habitual.
Això suposa que més d’un centenar de persones passen cada dia per l’equipament, ja sigui per treballar-hi, per dedicar-hi part del seu temps personal de forma voluntària o per gaudir de les propostes culturals o de lleure que s’hi organitzen.
La Nau Bostik camina fermament per esdevenir un espai que sigui la síntesi de la potència d’un equipament de ciutat amb una mirada comunitària i que incorpori els valors de l’economia social i solidaria.
Dret a la ciutat. Propera estació, Nau Bòstik
La gestió comunitària com element clau per definir la Nau Bòstik
Henri Lefebvre (1901-1991) va ser el primer que, amb La révolution urbaine de l’any 1968, va teoritzar sobre la íntima relació entre les ciutats i el desenvolupament del capitalisme. David Harvey (1935), un dels referents més reconeguts per l’actual consistori i els moviments socials, ha situat la ciutat com a espai en pugna entre diferents interessos: privats, públics, públics-privats (moltes vegades anant de la mà) i públics-comunitaris.
El debat sobre el dret a la ciutat i l’espai públic, com a concepte polític, ha estat al centre dels debats entorn de les grans transformacions urbanes. Barcelona ha estat sovint expressió d’aquesta pugna entre la intervenció en forma d’oportunitat de fer negoci i la capacitat de la ciutadania per actuar a favor de la comunitat. Un equilibri que ha tingut moments d’inflexió amb els Jocs Olímpics del 1992 o el Fòrum de les Cultures el 2004. Aquesta tensió és la que els ajuntaments han d’arbitrar a favor d’un model determinat, prenent decisions. Moltes vegades, en funció de la voluntat política, però també en intima relació amb la capacitat d’influència o mobilització d’uns i altres. A ningú se li pot escapar la forta pressió del lobby econòmic (immobiliari, hoteler…), d’una banda, així com la del fort moviment veïnal i social a la nostra ciutat, de l’altra.
La Nau Bòstik fa una proposta de gestió comunitària on es reivindica una aposta política de gestió d’un espai. Hi ha d’altres que funcionen a la ciutat de Barcelona i són prou conegudes: la gestió directa, quan l’equipament o servei el gestiona l’Ajuntament amb les seves treballadores, o la gestió indirecta o externalitzada, quan la gestió es subcontracta a una empresa privada. Aquest últim model s’ha anat implementant a Centres Cívics i Casals de Barri els últims trenta anys a Barcelona amb resultats molt discutibles. Es neutralitza les comunitats organitzades com a subjectes actius i se’ls atorga el paper de consumidors de cultura passius.
La gestió comunitària, en canvi, s’erigeix en un model en el qual la ciutadania gestiona un equipament o servei municipal a través d’una cessió de l’administració a una entitat, una xarxa d’entitats o altres figures jurídiques sense ànim de lucre. Aquesta seria la definició que es planteja pel tipus de gestió a la Nau Bòstik.
Segons la regulació de la normativa de participació del mateix Ajuntament de Barcelona, la gestió comunitària està contemplada en l’ordenament jurídic quan l’administració, en aquest cas l’Ajuntament, cedeix la gestió d’un equipament municipal a una entitat, un grup d’entitats o una coordinadora, i s’entén aquesta cessió com la plena autonomia en l’orientació dels seus continguts i –inclosa, per tant, la programació de les activitats- i la contractació del personal.
Aquest és l’escenari on s’imbrica la situació actual de la Bòstik. La disjuntiva esdevindrà un missatge sobre el model de participació i el projecte de ciutat que volem construir. La pressió dels poders econòmics i immobiliaris no s’aturarà i correm el perill que la Sagrera sigui el següent barri on es cronifiqui la gentrificació, i es continuï privatitzant espai públic amb una actual i reconeguda bombolla immobiliària del lloguer. La ciutat per bé o per mal, segueix en pugna.
Tota lluita per l’autonomia de gestió, i per l’exercici del dret a la ciutat, és automàticament contraposat a una inèrcia que sempre tendeix al conservadorisme per part de qui ocupa el poder municipal. La Bòstik, per tant, s’erigeix en una oportunitat per convertir-se en un nou referent d’equipament cultural a la ciutat amb una gestió comunitària. Un espai usurpat a l’especulació, un espai reconquerit per a la comunitat, un espai on seguir exercint el dret a la ciutat.
Jorge Sánchez