Barcelona, ciutat de fàbriques
1. Una història de patrimoni, memòria col·lectiva, identitat i cultura
Recuperar la memòria històrica de Barcelona és recuperar part del seu patrimoni industrial. Durant els segles XVIII i XIX la nostra ciutat es va convertir en el motor de la revolució industrial al sud d’Europa. Barcelona va arribar a ser una ciutat plena de fàbriques, que convivien amb l’espai residencial, places i carrers, i aquest és un dels fets que pretenem posar en valor amb aquesta exposició.
Durant el s. XIX, el proteccionisme estatal fruit del règim borbònic envers els tèxtils britànics va convertir les indústries catalanes en capdavanteres a escala mundial només per darrere d’Anglaterra, França i els Estats Units. Una prosperitat que culminà en l’Exposició Universal de 1888.
Moltíssimes fàbriques que estaven situades als ravals de Barcelona es van anar incorporant a l’entramat urbanístic, pel propi creixement de la ciutat, i van convertir Barcelona en una de les primeres ciutats europees incorporades al procés industrial i en motor econòmic de Catalunya. Barris com els del Poblenou o Sant Marrí del Provençals, on s’ubica avui dia la Bòstik, van arribar a ser considerats com el “Manchester català”.
En aquest context a molts barris de la ciutat s’hi va configurar un teixit social impulsat, sobretot, per cooperatives i associacions obreres. Aquestes articulen la vida social i, amb l’objectiu de millorar lescondicions de vida de la classe treballadora, impulsen tot un seguit d’activitats formatives, serveis de salut, economats i oci, fonamentals per entendre la consolidació d’un moviment sindical al voltant del qual es forja la Barcelona rebel. Una identitat que viu el seu apogeu durant els anys de la Segona República.
A les societats occidentals només des de fa relativament pocs anys es produeix un declivi industrial. Un procés de desindustrialització que comença a partir dels anys setanta amb la crisi del petroli, però que s’accentua sobretot durant la dècada dels vuitanta amb l’anomenada reconversió industrial executada a l’escalf de les lluites obreres. Aquesta desindustrialització es veu incrementada per la deslocalització de moltes fàbriques, primer a polígons de l’àrea metropolitana de Barcelona i més endavant a altres països. L’increment del preu del sòl a la ciutat i la mà d’obra barata a altres països determinen la fugida/ expulsió de moltes fàbriques fora de la ciutat.
El Pla General Metropolità, d’una banda, i l’anunci l’any 1986 de la celebració de les futures olimpíades a Barcelona l’any 1992 apuntalen un canvi de model econòmic i una nova aposta per projectar Barcelona internacionalment. Els Jocs Olímpics permeten un salt qualitatiu en inversions per posar la ciutat al mapa de les grans ciutats globals i és en aquest marc on l’absència de polítiques públiques de protecció del patrimoni industrial deixen infinitat d’espais que havien estat centres de treball, tallers, magatzems, i petites i mitjanes indústries a peus de la piconadora que representa l’especulació immobiliària a partir dels anys noranta.
2. Reconversió d’edificis industrials per a l’activitat cultural i altres usos
La tabula rasa que es produeix a Barcelona amb aquest canvi de model i procés de desindustrialització a finals del segle també compta amb resistències en el fort moviment veïnal emergent en aquest anys. Un moviment molt vinculat a la lluita pels drets i llibertats en el marc de l’antifranquisme. Les associacions veïnals, que es comencen a legalitzar a principis dels anys setanta, però que operen des de fa anys als barris, són el veritable motor de la recuperació i gestió de molts espais industrials en desús. L’efervescència d’aquest moviment té com a objectiu la demanda de diferents serveis i equipaments necessaris als barris. El moviment veïnal esdevé el complement social a les lluites sindicals als centres de treball. D’aquesta manera pren forma una pugna entre diferents interessos i poders a la ciutat per preservar una part del patrimoni industrial per altres usos.
Són molts els exemples d’antics edificis que es van construir per acollir indústries i factories i que amb els anys, quan la seva funció primigènia ha deixat d’existir o la seva situació ha deixat de ser estratègica per al seu ús industrial, s’han reutilitzat com a espais per a la cultura.
A Barcelona i la seva àrea metropolitana en tenim força exemples, des de la gran fàbrica tèxtil Batlló, a la Bordeta, com els antics magatzems i tallers Fiat que van passar a ser escola, casal i centre cívic del barri de Les Corts. Altres exemples són els centres de creació com la Nau Ivanow (la Sagrera), la Fabra i Coats (Sant Andreu), La Escocesa (Poblenou), La Seca (la Ribera) o Hangar (a l’antic complex de Can Ricart, al Poblenou), tots ells ubicats en edificis de passat industrial.
La posada en funcionament i gestió d’aquests espais per part de particulars, col·lectius o plataformes veïnals s’han dut a terme amb molta creativitat, imaginació, solidaritat, col·laboració i treball voluntari. Sempre amb una voluntat de recuperar espais per a la ciutadania.
Amb aquests antecedents, i donat el paisatge industrial que des de fa molts anys ha caracteritzat aquest barri i el seu entorn, l’edifici de la Nau Bòstik és un lloc ideal com a espai per al veïnat, on es pot sentir identificat amb la història i el passat més recent de La Sagrera i trobar- hi un lloc de reunió, debat i creació per començar a escriure el futur més immediat d’aquest racó de Barcelona en permanent transformació.
Jorge Sánchez