Exposició de pintura
residents de la Nau Bostik
Teresa Flavià / Pere Migó / Plil Colás

Exposició del 15 al 21 de setembre

La sinergia i els espais de diàleg formen una part tan important de l’art contemporani: un llenguatge col·lectiu de qüestionaments i sensacions que batega sota un pols constant de llibertat. 

Pere Migó

Aquestes obres representen l’ambigüitat de la relació entre el cos i l’espai. Ambdós objectes es troben sensibles a la creació del buit entre ells a causa del dubte que se’ns presenta amb relació a la seva existència.
Aquest espai, doncs, funciona com a un indret irreal i projectat on el subjecte humà s’apropa a la perfecció. Una perfecció travessada per l’equilibri, la serenitat, la convivència i que permet esdevenir quelcom desitjat. A la vegada, però, aquest allunyament de la realitat busca funcionar com a pont per aproximar-nos a l’única via possible: la mort de l’entorn tal com l’entenem com a mitjà per a reformular estructures, pensaments i realitats. Sembla que només projectant-nos en aquests espais “morts” puguem arribar a obtenir una mirada momentània d’allò que és imperatiu aconseguir. Només sent conscients dels rastres efímers de la nostra existència podem remarcar-los a través de l’acte creatiu, del gest de la pinzellada.

……………………………………………………………………………………………………………………………………………….

Teresa Flavià

Aquesta obra parteix dels moments d’espera i de pausa com a espais de suspensió dins del moviment quotidiá. Són instants en què l’acció queda temporalment interrompuda i l’individu es troba davant la possibilitat —o la necessitat— de parar, respirar i tornar la mirada cap a si mateix.La pausa és entesa aquí no com una absència d’acció, sinó com un interval necessari per reprendre el moviment. Com assenyala la curadora Taiyana Pimentel en relació amb un projecte de Francis Alÿs: «Un puente te permite seguir adelante, pero no quedarte; tiene que ver más con el desplazamiento que con la permanencia». La imatge del pont permet pensar aquests moments com un espai transitori: una suspensió que no constitueix un lloc de permanència, sinó una condició per poder continuar.Les escenes representades se situen en aquest llindar entre la immobilitat i el desplaçament. Mitjançant una aproximació figurativa, la pintura busca retenir no només la presència de les persones representades, sinó també allò que les envolta: el color, la gestualitat, la tensió dels cossos i l’atmosfera específica de cada moment. Són escenes quotidianes en què el temps sembla alentir-se i adquirir una densitat pròpia.L’obra constitueix una investigació pictòrica sobre la pausa, el temps i els espais que els acullen; sobre aquells intervals aparentment menors en què, lluny d’aturar-se, el moviment es prepara.

……………………………………………………………………………………………………………………………………………….

Pili Colás

Aquesta obra, Ritawa, pertany a URKU, terme que en quítxua significa «muntanya». No obstant això, en les cultures ancestrals de l’Equador andí, les muntanyes són molt més que accidents geogràfics: són éssers vius l’energia dels quals nodreix la terra en un cicle orgànic que l’ésser humà pretén, il·lusament, controlar. En aquest ecosistema, tot repercuteix i genera una vibració: un ressò cada vegada més fort de la Mare Terra.

Quant a la tècnica, el dripping —molt present en la meva proposta— ens introdueix de manera subtil en el procés i els temps físics de la pintura. La gravetat, la densitat i el gruix de les textures modulen un teixit visual que investigo des de fa anys a través dels estats liminales: espais de trànsit on prenen forma la transformació i la metamorfosis imperceptibles.